L’ENTREVISTA: VERÓNICA PEREA

Aquí els ensenyeu moltes més coses de les que imaginem.

VERÓNICA PEREA MONTALVEZ, 33 anys. Nascuda a Santa Coloma, es va traslladar al barri de Sant Roc de Badalona amb 17 anys. Més endavant es va instal·lar a Llefià, on viu actualment amb els seus dos fills.

M’il·lusiona poder fer aquesta entrevista a “la Vero”, així és com l’anomenem. La conec des que vaig començar a treballar a la Fundació i l’equip l’estimem molt!

 

Bon dia, Vero. Com a veïna de Llefià, què és el que més t’agrada del barri? Us relacioneu amb els veïns i feu vida de barri?

Jo sí. A mi m’agrada parlar amb la gent que és de tota la vida. Em moc i compro pel barri, i em relaciono amb els veïns.

Coneixes els recursos del barri? Ens pots dir algun que creus que és interessant a nivell familiar?

Conec alguns recursos. Per exemple, jo participo a l’ISOM, a una teràpia familiar per a mares amb fills adolescents. A més, l’institut també em va derivar a un altre recurs on treballem la relació amb els nostres fills. Sé que també hi ha altres espais al barri però jo no vaig a cap més.

Què es pot fer un cap de setmana en el barri? Creus que hi ha prou activitats per a les famílies?

Res. En la meva opinió no hi ha res. Els parcs que hi ha tenen poca cosa i, a més, en mal estat. Prefereixo quedar-me a casa, fent coses. O quedar amb una amiga i baixar a parlar al carrer, però no hi ha cap atractiu al barri.

Digues quins són els tres problemes més greus que, en la teva opinió, hi ha al barri.

La seguretat. No em sembla un barri segur.

La convivència. La gent no respecta res i hi ha poca educació.

L’habitatge. Al meu barri no solen haver pisos ocupats, però hi ha problemes d’habitatge. Els pisos estan molt cars i hi ha pocs pisos de lloguer.

El treball. Hi ha moltes famílies que no tenen feina.

Les drogues. Tots sabem que hi ha molt consum de droga i venda. I fins i tot la policia sap qui són i per on es mouen, però no fan res. Ho sé jo que gairebé no em moc, així que seguríssim que ells són conscients.

Com a mare d’un fill adolescent, és molt diferent l’adolescència de l’etapa anterior? Què és el que més canvia?

Uff, i tant. Hi ha un munt de diferències. Els joves contesten molt, falten el respecte, les noies són molt descarades i vesteixen amb poca roba. Abans es respectava molt a la gent gran i això ara no existeix. A més, els nens estan tan protegits amb el tema del maltractament, que ara no pots dir-los segons quines coses perquè de seguida són ells mateixos els que et diuen “et denuncio”.

Creus que amb els fills adolescents es pot parlar de qualsevol tema?

Sí, però personalment amb el meu fill no parlo de tots els temes. De sexualitat em fa vergonya parlar amb ell, però d’altres temes sí que en parlem.

Quan penses en el futur dels teus fills, què et fa més por o et fa més il·lusió?

El que més por em fa és que jo em mori i es quedin sols. I a més molta por per com està tot. El món està molt malament. Pel carrer jo no vaig tranquil·la i mira que jo sempre havia estat molt “echá palante”.

Creus que és cert el mite de “l’adolescent rebel”?

Jo crec que el 90% sí. Potser són les hormones que estan revolucionades.

Què creus que necessiten els adolescents en el barri? Ho tenen o on ho poden trobar?

Jo crec que falten moltes coses, però no sé on les posaria. Em fa ràbia que es facin coses i a la setmana la gent les destrueixi. No sé si ens mereixem que hi hagi més coses, sinó sabem cuidar-les.

Quants anys fa que ens coneixes, Vero?

Doncs l’Antonio tenia sis anys quan vam arribar a la Fundació i ara en té 12 anys i està a secundària.

Creus que la teva vida ha canviat en alguna cosa des que ets a la Fundació?

Sí. Sobretot quan vaig arribar a la Fundació, vaig arribar molt malament i aquí se’m va oferir tota mena de suport. Era el que més necessitava perquè no tenia ningú i em va canviar la vida. Tots els meus problemes els compartia amb vosaltres. Com a anècdota, se’ns va trencar la caldera i, tot i que ningú es va assabentar, el meu fill venia aquí a dutxar-se. I sempre que hem tingut algun problema vosaltres heu estat aquí.

Tinc molts records vostres i us trobo molt a faltar (ens cauen llàgrimes recordant velles històries). Trobo molt a faltar això. El fet de venir aquí, saludar a una i l’altra, col·laborar a alguna activitat, torrar castanyes, venir a les xerrades… Per Nadal estava sola a casa amb el meu fill i no em sentia tan sola perquè vosaltres organitzàveu la festa de Nadal i jo hi participava. Heu estat com una família per a mi i a mi m’ha ajudat molt això, de veritat.

Ara estant en el projecte de secundària tot això ho he perdut i ho enyoro.

En què diries que ha canviat?

Bé, la Fundació ha crescut molt. També amb el pas del temps hi ha hagut molts canvis d’educadores. El valoro positivament però ara l’Antonio és més gran i les activitats que es proposen amb famílies són diferents.

Què creus que pot aportar-vos A100 en aquesta etapa actual de l’adolescència?

Encara no li he vist el color. L’Antonio ha començat aquest any i amb els canvis que hi ha hagut d’educadores no m’he pogut enganxar ni vincular molt al projecte.

Però en principi se suposa que A100 serà molt positiu per als joves. Els ajudarà a tenir més seguretat, a estar més motivats, més centrats i a millorar els resultats. Això espero!

Què creus que busquen les mares quan arriben aquí?

Doncs segons la mare. Però la majoria el que volen és que ajudeu als seus fills a fer els deures perquè elles no saben fer-ho.

I creus que és això el que els aporta a les famílies?

Sí. Als nens els aporta que no estiguin al carrer i ajudar-los en els estudis, així com a conviure amb altres nens de cultures diferents.

I als pares els va bé perquè saben que els seus fills estan acollits, que no són al carrer i que els esteu ajudant no només amb els deures sinó a ser millors persones.

Com a anècdota recordo que a l’Antonio el va sorprendre molt un nen que quan vau començar amb el raspallat de les dents va dir que era la primera vegada que se les rentava. M’ho va explicar i a mi també em va xocar. Així que aquí els ensenyeu moltes més coses de les que imaginem.

Si fossis tu la responsable d’haver de pensar la feina que fem amb les famílies… què faries? Per on començaries?

Doncs miraria bé, bé, bé, quins nens hi ha pel carrer i quins realment volen venir aquí. I els que hi són i no valoren l’ajuda que els feu, doncs que deixessin el centre. Sí, sí, me n’aniria a donar voltes pel carrer i parlaria amb els nens per veure si els podríem ajudar al nostre centre.

Estaria bé potenciar les trobades entre famílies, anant a casa i, mentre prenem un cafè, parlar de les nostres coses.

Una visió de futur, Vero. Com et veus d’aquí a uns anys? Què t’agradaria fer?

En un futur no molt llunyà em veig treballant, amb un cotxe millor i sense els problemes que tinc amb el pis. Amb més estabilitat a la meva vida. Però si penso en un futur-futur, em veig vivint en un poblet d’Andalusia, amb una caseta blanca, sortint al carrer amb la meva cadira a parlar amb els veïns. Això m’encantaria.

Si d’aquí a uns anys miressis enrere, què et faria sentir satisfeta?

Que hagués millorat la nostra vida. Que la nostra situació familiar hagués canviat per a millor en tots els sentits.

I, per acabar, recordo la relació tan especial que tenies amb en Joan, el voluntari que s’encarregava de cada tarda rebre els nens en el nostre centre i que segurament va ajudar al teu fill a llegir. Com creus que t’han marcat les persones de la Fundació?

A mi m’han marcat molt dues persones. L’Ana (l’Andalusa) i la Lola. En elles vaig trobar un gran suport i són unes persones molt importants per a mi. Elles són professionals, però també vaig fer un parell d’amistats a la Fundació amb les qui segueixo mantenint relació. L’Elvira i la Luisa, grans amigues.

Entrevista feta per Lídia Solé.

 

 

 

 

Comparteix!

    Tags: , , ,

    No comments yet.

    Leave a Reply