L’ENTREVISTA: MIREIA MILIAN

El més important és el pensar conjuntament.

Mireia Milian Ollé, 33 anys, nascuda i viu a Barcelona, té dos fills.
Diplomada en Treball social i llicenciada en Psicologia.
Treballa a Càritas des de fa més de 10 anys.

A la Fundació aquest any hem posat nom a un espai de treball entre professionals, l'”Espai calidoscopi“. De què deu anar? Doncs per descobrir-ho parlem amb la Mireia, la persona que des de Càritas participa a aquest espai, ja que ha rebut l’encàrrec d’acompanyar la nostra actuació com a educadores amb una mirada external. Jo ja la conec de fa anys i, com sempre, desenvolupa la seva tasca amb proximitat, senzillesa i professionalitat.

 

Mireia, tu ets psicòloga. Quines tasques has dut a terme al llarg de la teva vida professional?

Justament quan vaig acabar els estudis de treball social vaig estar durant molt de temps treballant en l’àmbit de salut mental, primer a Sant Joan de Déu i després en una fundació tutelar, i va ser una experiència magnífica. La salut mental la tenim molt estigmatitzada i estar tan a prop de la gent i les seves  famílies va ser molt xulo. Llavors tenia ganes de continuar estudiant i va ser quan vaig decidir començar a estudiar psicologia. Més tard, va sortir una plaça per treballar a Càritas i em va semblar una molt bona oportunitat! Durant els primers anys vaig estar en diferents departaments i territoris (amb temes de La Caixa Proinfància, com a treballadora social al despatx de Badalona, com a tècnica al departament de voluntariat) i, mentre el temps anava passant i em passejava pels diferents espais de la casa, vaig acabar la carrera. Just aleshores va sortir una plaça on buscaven una assessora  psicopedagògica al programa de família i infància i, des d’aleshores, ja fa tres anys que, juntament amb la resta de l’equip, fem les supervisions.

Què es busca en un espai de supervisió, és a dir, com es fa i quins són els objectius?

La supervisió és un procés i una relació que té l’objectiu de revisar el saber fer professional i els sentiments que l’acompanyen, així com contrastar els marcs teòrics amb la praxi quotidiana dels professionals.

Intervenim sempre des de la necessitat i la urgència i és important que els equips ens aturem amb algú extern que incorpori una altra mirada. A vegades hem parlat tant d’una situació en reunions d’equip que ja estem com bloquejats. Així que va bé el fet de compartir-ho amb algú, parlar-ho conjuntament per construir una acció comuna. De vegades inconscientment o conscientment però sense voler-ho estem remant cap a llocs diferents tot i que tinguem els mateixos objectius. Uns posen més força cap a una banda i altres cap a una altra… En aquests espais s’ha de situar a l’equip en el marc de la seva intervenció i han de quedar molt clars els objectius. Quins són els límits que tenim i quines són les possibilitats ja que moltes vegades ens autolimitem o generem certs estereotips com a professionals sense adonar-nos.

En concret… què és l'”Espai calidoscopi”?

En primer lloc he de dir que com a Fundació vau decidir posar aquest nom, cosa que normalment no es fa per un espai com aquest, i la veritat és que és molt xulo! És l’espai de supervisió i crec que el nom és molt encertat, el dir-li calidoscopi és com posar en comú el que fem tots a l’hora de mirar i fa que ens relaxem ja que com a profesisonal no estàs pensant en que “ara vindran a supervisar-nos”.

Qui hi participa?

Jo vinc cada mes i mig i cada cop em reuneixo amb un equip diferent però hi ha uns  professionals que són fixos. Hi són sempre la coordinadora de projectes, la referent de famílies, per donar aquesta visió més àmplia de la família que crec que és molt important perquè ofereix un nexe d’unió, i algun cop també s’ha sumat el psicòleg de la Fundació.

I per a què serveix?

Això els ho hauríem de preguntar als professionals! De fet, abans de cada sessió hi ha una feina prèvia de preparació del cas i quan ens trobem supervisem la situació que els preocupa. Així doncs, quan acabo els pregunto si els ha servit el treball fet. Jo també abans de venir m’he preparat una mica el cas del que parlarem i, si cal, busco ajuda entre els companys del programa de família i infància. A vegades parlo amb companys que porten el tema dels adolescents, ja que algun dia s’ha de parlar d’algun cas de joves i necessito ampliar més la mirada.

Jo sempre dic que el que faig és entre els meus coneixements, és a dir, proposo del que jo sé per intentar donar una altra mirada. Jo no vinc a canviar res. De fet ningú sap més de qualsevol situació de la que parlem que vosaltres mateixos que esteu dia a dia amb ells. Però justament aquesta distància i el desconeixement em dona a vegades la capacitat d’obrir finestres i visió.

Trobes diferències (o similituds) entre acocmpanyar equips de Càritas i equips d’altres entitats com la nostra?

Hi ha diferències però el que si que crec que tenim tots en comú és en que tenim la mateixa mirada i això es nota. La persona, la família és el centre i això no sempre t’ho trobes. Que sigui protagonista i s’impliquin, és l’única manera per aconseguir transformar. Vosaltres feu moltíssim treball comunitari i nosaltres com a institució apostem molt per això. A més, sempre esteu oberts a canvis, i el que més m’agrada és que veig que els vostres equips tenen molta il·lusió. No són equips que llencin la tovallola per molt difícil que sigui la situació i això que treballem amb casos de molta fragilitat.

Quin tipus de situacions t’expliquen els equips a qui acompanyes? 

Bé, les situacions poden ser molt diferents però crec que proposen un cas quan ja n’han estat parlant molt en equip: l’han posat molts cops sobre la taula, li han donat moltes voltes i no acaben de veure que se n’ensurtin. A vegades respon a alguna sensació de frustració o la incapacitat i, llavors, supervisem. De vegades es troben amb dificultats per trobar la manera de poder acompanyar-los i arribar més enllà.  Jo els pregunto perquè han volgut supervisar la situació i què els provoca emocionalment, quines emocions senten.

És molt important tenir la visió global de la família per poder treballar el cas que ens ajudarà a transformar la situació.

Què és el que aporta a un educador/a el fet de rebre una supervisió?

A part del que es puguin endur de la reflexió, el fet d’haver-se preparat prèviament el cas de la família, perquè molt sovint els pensaments els portem mentre fem l’acció. El fet de compartir i d’haver de posar paraules a les coses.

I a tu què t’aporta la gent a qui acompanyes? 

Jo personalment aprenc moltíssim. La meva feina és molt xula. Coneixes moltes maneres de fer i de treballar. I quan veus que quan en parlem veuen com un altre camí, penso que ha valgut la pena. En aquest espai construïm tots junts.

I tu… reps supervisió?

No com a tal. Però les situacions amb les que tinc dubtes o són més complicades, les superviso amb altres companys del programa de família i infància i busquem informació perquè teniu situacions molt diverses i cal preparar-s’ho bé.  No és una supervisió però és formar-me per poder-vos acompanyar en aquest procés.

Quines emocions se’t remouen a tu quan parles de situacions complexes, difícils, delicades, que de vegades sembla que no tenen sortida?

És cert que des de que m’envien la situació i començo a treballar-la, jo sense conèixer a aquestes persones, ja els poso una cara. No és real però si que me les imagino, les vesteixo i m’ajuda a empatitzar molt amb la situació. I quan ells em diuen que se senten tristes, jo connecto amb aquesta emoció.  Però alhora com que estic fora, no m’inunda aquesta emoció. Puc connectar, ser conscient de que aquesta persona està patint, però m’ajuda a veure-ho d’una altra perspectiva. Normalment quan hi torno a fer una altra supervisió, acostumo a preguntar com va anar i com se senten ara després de la darrera supervisió.

Com ho gestiones això?

Crec que és molt important estar sensible al que t’estan transmetent d’una família però s’ha de fer des d’una altra mirada. Això ens ajuda a acompanyar als altres fent-ho des d’una distància. En definitiva, tots formem part d’un engranatge i treballem per les persones i amb les persones.

Ens faries alguna recomamanció a les educadores de la Fundació en el nostre treball amb famílies?

Jo crec que el fet que no perdin aquesta energia tan especial que tenen, perquè és molt difícil de sostenir tant a nivell d’entitat com a nivell d’equip. Són situacions molt vulnerables i al final ens acaben impactant en el dia a dia. Veig els equips molt cohesionats, molt disposats a escoltar el que diguin els altres i és una qualitat. Això és un potencial molt important i tant de bo que no ho perdeu mai!

 

Entrevista feta per Lídia Solé

Comparteix!

    Tags: , , ,

    No comments yet.

    Leave a Reply