L’ENTREVISTA: MERCÈ CASTELLÀ

El fet de donar responsabilitats als infants genera resultats impressionants.

Mercè Castellà Lázaro, directora de l’escola Antoni Botey de Llefià des de fa 13 anys. Aquest juny es jubila.
Natural de Barcelona (totes les generacions d’avantpassats són de Gràcia), coneix La Salut des de 1992, quan va entrar com a mestra a l’Alexandre Galí. Mestra per vocació des dels 20 anys i enamorada de l’escola. Una dona que transmet passió per l’educació i per la millora de la vida dels infants del barri.

 

Com vas arribar a ser mestra?

Per natural vaig pensar que havia d’estudiar Química, perquè com que m’anava tan bé… Llavors vaig anar-me a apuntar a la Universitat de Barcelona. I em va venir una pena, perquè tot era gris…! Tothom anava amb corbata grisa, amb americana grisa… I jo vaig pensar: “Si a tu t’agrada la Química, hauràs de ser així!”

Però tu no ets química… o sí?

La sort que vaig tenir, i li agrairé sempre, és que una amiga que tinc des de petita em va convidar a acompanyar-la a apuntar-se a la universitat. S’anava a inscriure a Magisteri a Sant Cugat, on començava en aquell temps la UAB. I la vaig acompanyar. I quan vaig arribar allà… allò sí que m’agradava! Havien celebrat la primavera, la gent tocava la guitarra a la gespa… “Això sóc jo!”, vaig pensar. I em vaig apuntar.

Jo havia estat d’un Cau tota la meva infantesa i joventut i, ara, mirat amb perspectiva, penso: “Què hi feia jo allà amb les corbates?” (riu)

Com vas venir a parar a La Salut?

Jo vaig començar de mestra a Igualada, d’on era el meu marit. Com a mestra podia anar on volgués i vam decidir anar allà. Però al cap d’un temps, ell es va quedar sense feina i llavors vaig demanar plaça més a prop de Barcelona, i em va tocar l’Alexandre Galí. Era l’any 1992.

Quina va ser la teva primera impressió del barri?

Quan vaig venir amb el meu marit el dia abans de començar a treballar, em vaig quedar en stand-by, ni bé ni malament. Amb el temps l’he gaudit molt, aquest barri, perquè potser hi ha barris en molt millors condicions, però aquest té molta xixa!

Aquesta “xixa” suposo que té coses positives i coses difícils de pair…

[Badalona 17 12 2015 Escola Antoni Botey Rendimiento escolar de alumnos inmigrantes Aula de refuerzo con la directora Merce Foto Robert Ramos]

Han de passar molts anys fins que entens les coses. Hi ha situacions que he vist que em fan molta ràbia: que els infants no estiguin ben cuidats, per exemple. Però amb el temps, saps que això no és exclusiu d’aquest barri; a tots els barris hi ha situacions difícils. Val la pena veure-ho amb perspectiva.

Tot i així, aquí he vist coses que costen molt d’empassar al principi i fins i tot arriba un punt que no pots més, que et sents molt cansada. Em costa acceptar que els infants no tenen les condicions mínimes per tenir una infància feliç, o que hi hagi violència a les cases. També que l’Administració no està a l’alçada ni de bon tros, i això ha passat tota la vida, independentment del color polític.

Què li demanaries a l’Administració?

Si em sent algú dels que em coneixen diran que em repeteixo… Demanaria activitats de lleure: casals d’estiu, esplai, cau… Que sigui tan difícil accedir al lleure no ho entenc. Tampoc que sigui tan difícil accedir a un psicòleg. Els infants estan en mans d’unes famílies que prou feina tenen per tirar endavant i que han d’entrar en una estructura burocràtica monumental per aconseguir uns mínims serveis. Molt sovint sembla que hagin de pidolar.

Aquest any ens han dit que tenim sis places al casal d’estiu que han subvencionat. Cinc-cents vint-i-cinc nens… i sis places. Dius… per on començo?

I si com a escola tinguéssiu molts recursos, què faries que no has fet?

Com a escola estic contenta amb el que hem aconseguit. Som un equip de mestres que ens arromanguem bastant. Sempre pots tenir més materials, professionals… però hem aconseguit fer un entorn agradable i els infants estan contents i tenen oportunitats: poden anar d’excursió, de colònies…

Els infants és necessari que vegin altres referents perquè tindran models diferents. Per això la meva mania de l’esplai… L’escola ja fa la seva funció, però cura molt el fet que puguis anar a altres llocs, que puguis fer teatre, activitats de lleure…

Què vol dir, que cura?

El teatre cura molt. També la música. Un exemple: un nen de l’escola que ha vingut poc a classe, potser la meitat dels dies. Nosaltres fem bastant teatre a l’escola, cada curs té una obra assignada. Quan li va tocar a aquest nen, la mestra el va assignar al grup de teatre. Jo no ho veia clar, pensava que no es podria estudiar el paper… Doncs mira: va ser genial. En dos dies s’havia après el paper protagonista i no va faltar ni un dia als assajos. Ha canviat com a persona. Es va saber el paper, va fer-ho bé… un nen que quasi no sap llegir! La família estava tan sorpresa com jo.

Teatre, dansa, música… tant de bo tots els infants ho poguessin gaudir!

Tu que parles tan d’emocions… quina emoció t’endús del teu pas pel barri?

Jo crec que els infants estan contents i, per tant, jo estic contenta. Gràcies a que hem fet moltes innovacions i hem canviat moltes metodologies (tot i que encara ens falta molt camí), en aquest moment hem posat l’infant al centre de l’aprenentatge, els mestres no són els protagonistes. I això em produeix alegria.

Parla’ns una mica d’aquest canvi de metodologia… en què es tradueix a la pràctica això que l’infant és el centre de l’aprenentatge?

[Foto del Twitter de l’escola Antoni Botey]

En espais d’aprenentatge, en què tot s’organitza perquè sigui el nen el protagonista, que ha de treballar en petit grup, que senti que pot escollir, que ha de ser responsable de què escull, saber-ho explicar… Tothom participa, ningú no es queda fora, i per tant la violència, les discussions, el passar de tot… ha baixat en picat. Això s’ha notat moltíssim. Treballem mates a través dels jocs, hem innovat en materials, espais i en organització, fem molts tallers i manipulació, fem teatre… Veus que van amb les tablets orgullosos per la casa i penses: “”Ai, ai, ai!”, i… no es trenca res! Això t’omple moltíssim.

I els resultats acadèmics?

Els resultats són molt bons: estem per sobre de la mitjana catalana a nivell de competències bàsiques.

Ara encares una nova etapa. Què sents a les portes de la jubilació?

Mira, com a escola fa uns anys que estem a la xarxa Escola Nova 21, i això ja em sobrepassa. Estem en un camí que és una màquina que roda endavant, i jo sóc d’una altra generació. Ja és bo que sigui gent més jove qui entri i torni a començar amb nova il·lusió. Quan portes massa anys entres en rutines de coses que ja van bé, i és bo que algú s’ho replantegi i proposi canvis.

És una mica contradictori: estic contenta d’on hem arribat, però també és hora de fer un canvi generacional. A mi m’arriba en el moment més oportú, tinc aquesta sort!

Què li diries a la persona que et substitueixi sobre l’essència de l’Antoni Botey?

Uf! No sé com expressar-ho. (pensa) L’essència del Botey són les relacions entre les persones. Jo tinc por que això es perdi i, alhora, confio que no es perdrà.

Per cert, qui era Antoni Botey?

Antoni Botey era músic, badaloní. Escrivia sardanes i va morir jove. Tenim certa dificultat perquè el barri no li digui “Antonio”. La mateixa AMPA li posa “Antonio”! Un home que escrivia sardanes…!

Ara que dius AMPA… quina és la participació de les famílies a l’escola?

L’escola ha estat molt oberta als pares i mares. He ensenyat molt l’escola, els pares participen dels ambients, entren… Vam començar que només teníem l’AMPA. Per obrir la participació de famílies vam començar amb els delegats de classe, que formen un grup amb un mestre com a secretari.

Això comença a donar els seus fruits, bastant importants. A part d’això, participen a tots els nivells: com a acompanyants a sortides, ajudant als ambients… En general se senten contents de l’escola perquè els hem obert les portes. Es cuida diàriament el lligam amb la tutora, entren a buscar els seus fills i filles a dintre.

I han de participar més, encara?

Falta molt camí per fer, però penso que estem ben enfocats. En tot això d’Escola Nova 21, una de les coses que a mi em costa és que demana una participació de tota la comunitat escolar molt bèstia. Dinàmiques amb alumnes, amb famílies… A mi em costa, i ho he deixat a la comissió d’Escola Nova 21 per no interferir negativament. Potser sóc de la vella guàrdia, d’un model on el director tenia més pes: recollia informació de tothom i prenia la decisió.

Escola Nova 21 et demana la dinamització de la tota la teva comunitat, que sigui la comunitat qui decideixi. La participació és difícil. Això segur que la nova directora se’n sortirà molt millor que jo!

Tot i així, se’t veu una fervent defensora d’aquest nou sistema d’aprenentatge.

Estem en un moment on tot això que hem après com a equip, les noves metodologies… han de florir. El fet de donar responsabilitats als infants genera resultats impressionants. Fa nou anys que estem en aquest procés! És un canvi de metodologia molt bèstia que l’equip es creu molt. I qui no hi creu, acaba marxant. És una allau que ve i que no podrem evitar.

Tanta innovació educativa, tant d’esforç… val la pena?

[Foto del Twitter de l’escola Antoni Botey]

Val la pena si el mestre n’està convençut. Jo no puc controlar què es fa a les aules quan es tanca la porta… Com a mestre has de veure quins són els teus objectius: si són que sàpiguen quan va néixer el tal, l’antic sistema ja et va bé. Però si són que siguin capaços de treballar en grup, de buscar informació, tot això… els resultats són bèsties!

Mira, ara han introduït medi a les competències bàsiques; quan els de sisè van passar l’examen, tot eren coses que ells ja havien fet: interpretar gràfics, alçades… si has fet comprensió lectora i tècniques d’investigació… no és difícil!

I en el nostre context, és més fàcil que un infant que no parla la llengua tiri endavant amb tècniques manipulatives que amb l’educació tradicional.

Parlem del barri. Les escoles quin repte tenen?

Les escoles que ens impliquem entenem que els infants no estan aquí només per aprendre matemàtiques; ajudar-los és molt més complex. El barri t’ofereix moltes coses i és qüestió que puguin aprofitar-les.

La dificultat és que nosaltres venim amb el nostre cotxe a les 8 del matí i marxem a les 6 de la tarda. No estem incloses a la xarxa informal del barri. Sí a la xarxa formal, però la Mercè Castellà no és veïna del barri ni ho serà mai. Intentes aproximar-te una mica en el que pots, conèixer el barri…

Què demana el barri a les escoles?

Les escoles és important que estiguin obertes. Aquí vénen adults a fer sardanes, balls, hi ha un esplai… és un equipament del barri i cal que ho sigui.

També patim actes vandàlics. Portem un mes que ens hem anat trobant coses trencades i ens han fet pintades. El barri també té això.

I què t’endús del barri?

M’ho he passat molt bé. Les relacions i amistats que he fet m’han omplert molt. Gent amb qui m’he entès i que hem construït juntes. És la part que m’agrada de fer de directora, la relacional. Ara estic parlant amb tu però després em ficaré en una aula, després una reunió…

Què aporta una directora en una escola? Allò més important.

Estil. Cada director és d’una manera, i fa que una escola estigui molt tancada o molt oberta, que els processos interns siguin pesats o lleugers… Tu també esculls una gent al teu voltant que són del teu estil, poses uns coordinadors que lògicament també són del teu estil… no puc anar contra el meu estil. I l’escola queda impregnada d’això.

[Foto del Twitter de l’escola Antoni Botey]

I què has après com a directora?

Algun cop que m’ha agafat la impaciència algú m’ha fotut un clatellot i m’ha retornat a la realitat. He après a tenir paciència.

Ja acabem! Un somni pels infants de l’escola?

Que els infants puguin viure en pau. La violència és molt pitjor que no donar menjar. Et marca de per vida. Violència no només dels adults, també de les màquines… tots els sistemes violents que tenim al nostre voltant, fora!

I un somni pel barri?

Uf, molts! Que hi hagi més recursos, més tranquil·litat. Més lleure. Que l’habitatge millori: hi ha habitatges molt precaris, aquí encara existeix la misèria. Sobretot on sou vosaltres, a la Salut Alta. Que les famílies tinguin més recursos, i que puguin tenir tasques diàries més enllà de les tasques de casa: fer serveis comunitaris… No pot ser que algú no tingui res a fer en tot el dia! Això ajudaria a ampliar horitzons.

I un somni per a tu mateixa?

Jo tinc tantes il·lusions en aquest moment que només vull salut per poder-les fer.

He treballat des dels 18 anys, he treballat molt. I ara imagina’t: poder marxar un dimarts a, per exemple, Castellfollit de Riubregós! Dinar allà un menú i tornar al vespre… T’ho pots imaginar?

Alguna anècdota que vulguis compartir?

L’1 de juliol de fa 13 anys vaig entrar aquí amb el manyoc de claus. Vaig haver d’anar provant totes les claus, a veure què obria què.. recordo aquell dia. També recordo la gran quantitat d’arxius que hem anat llençant. Tot estava ple d’arxius, i arxius… hem fet molta neteja! I ara encara necessitem més espai, amb la nova metodologia, així que encara seguim traient. Tot ha demanat molta paciència, perquè res no es fa amb un any.

Hi ha hagut èpoques de tot, però el cervell és molt llest i sempre guarda el millor.

Entrevista feta per Maria Nadeu

Comparteix!

    Tags: , , , ,

    No comments yet.

    Leave a Reply