L’ENTREVISTA: AHLAM BOUTYA

Sempre m’he sentit molt acompanyada per tots vosaltres.

Ahlam Boutya, 35 anys, a punt de fer-ne 36. Va néixer a Casablanca, al Marroc. Està casada i té tres fills.
Va ser alumna del projecte FAR de llengua castellana i ens l’apreciem molt!

Per fer la última entrevista de lany he quedat amb lAhlam, una dona que ja no està amb nosaltres però que ha estat vinculada a la Fundació en diversos projectes durant força anys.

Em fa molta il·lusió parlar amb ella. Ha canviat de barri i ara la veig poc, però continua passant a saludar sempre que pot!

 

Ahlam, com ens vas conèixer?

Quan portava un any a Badalona vaig passar per la Fundació per preguntar sobre les classes de castellà. El meu marit em va comentar que sabia que aquí en feien, però en aquell moment no hi havia plaça. Vaig insistir de nou més tard i llavors em va atendre Maria i em va ajudar. Ella va trucar a l’escola d’adults de Gran Sol i vaig estar un temps fent classe allà, fins que més tard em van trucar de la Fundació dient que ja havia plaça i vaig començar a aprendre castellà amb vosaltres. Així va ser com us vaig conèixer.

En quins projectes has participat i durant quant temps?

Jo vaig estar a FAR i, més tard, la meva filla va començar a ApreniJoc on hi ha participat durant quatre anys, fins ara que ho hem hagut de deixar perquè hem canviat de barri. A mi m’agradava molt venir a classe i parlar amb dones d’altres cultures.

Com van ser els teus primers dies, setmanes, mesos… abans de conèixer-nos?

Vaig arribar l’any 2006. Vaig venir molt il·lusionada i amb moltes ganes d’estar amb el meu marit, que portava tres anys sense veure’l, però els inicis van ser molt durs, em sentia sola i trista. Aquí només tenia al meu marit i ell llavors estava treballant i estudiant un curs a l’escola de construcció Gaudí. Estava tot el dia fora i jo tot el dia sola. No coneixia a ningú i no teníem televisió. Ens gastàvem els pocs diners que teníem a poder trucar al Marroc i parlar amb la família.

La primera sortida al carrer jo sola va ser per anar al locutori. I en la segona em vaig decidir per anar a comprar al supermercat. Va ser graciós perquè jo li vaig donar un bitllet perquè em donés el canvi i la caixera em va demanar si tenia uns cèntims. No vaig entendre res i es va notar. La noia de seguida es va adonar, li vaig ensenyar el moneder i ella mateixa va agafar les monedes que necessitava. I ja cada dia em reconeixia i m’ajudava.

I ja poc a poc anava coneixent gent i després ja vaig començar a estudiar aquí i ja anava sola als llocs. Després em vaig quedar embarassada de la meva filla gran, que és la que va entrar a estudiar a ApreniJoc. En l’embaràs també ho vaig passar molt malament, fins i tot  vaig estar ingressada. Així que els primers anys van ser durs.

Com t’has sentit durant aquests anys que heu estat a la Fundació?

Molt bé perquè al principi no tenia amics. Tenia veïns però amb ells no parlava molt i el venir a classes de FAR em va ajudar per conèixer molta gent i fer amigues. Ara tinc amigues també espanyoles. Sempre em vaig sentir molt ben acompanyada aquí, m’heu ajudat molt.

En què creus que t’ha ajudat la Fundació en la teva vida?

Vaig aprendre molt i em va ajudar a estar millor. A més, ara puc parlar amb la professora de la meva filla, anar al metge, a comprar.

I als teus fills i filla?

A la meva filla cada dia li deixen una estoneta lliure a classe i aprofita per buscar informació per Internet sobre la Fundació. A les seves amigues de la nova escola els parla moltes vegades de la Fundació i del que feia aquí. S’enrecorda molt de vosaltres.

Podries explicar-nos què és el que més t’agradava de la Fundació?

De FAR m’agradava molt l’espai en què les professores parlaven amb nosaltres (les alumnes) i dels projectes dels nens, com ajudeu als nostres fills en el reforç.

I el que menys…?

El que menys m’agradava era que només veníem dos dies a la setmana. Hauria de ser tots els dies (parlant de FAR).

Com era la vostra vida al barri de La Salut abans de marxar?

Abans jo estava molt contenta al barri de La Salut. A prop del metge, de les botigues on compro, de les meves amigues, de vosaltres. Estava molt bé, excepte amb la casa, teníem molts problemes i per això, al final, després de molt temps, ens van oferir el pis on vivim ara.

Ara que estàs fora, en un altre barri, en una altra escola i amb altres veïns… Com valores el canvi?

Quan érem al barri de La Salut era com estar al Marroc, molta gent del meu país o d’altres. I ara on vivim és “Espanya”, gairebé no hi ha gent d’altres països. Però ara tinc moltes amigues espanyoles i em porto molt bé.

Els meus fills estan molt contents amb el col·legi nou. El primer dia van ser molt ben rebuts i tots volien ser amics d’ells. I nosaltres amb el nou pis també. Tot i que en aquest barri tot és més car (llibres, materials, excursions, llum…).

Trobes a faltar la vida que portàveu abans de l’estiu?

Trobo a faltar i sempre recordo a les amigues i veïns, però acostumo a venir entre tres i quatre dies per setmana a comprar. És més barat, són les botigues de sempre i així aprofito per veure a les meves amigues. No per canviar de barri he de deixar de veure a les meves amigues, això mai! I les meves amigues ja coneixen als meus veïns nous espanyols.

En el vostre barri nou existeix algun projecte semblant al que vagin els nens o on t’hagis apuntat a classes?

Què va! Res. No he trobat res, però en el parc on anem amb els nostres fills a jugar estic aprenent espanyol. I hi ha una professora jubilada que al mateix parc ensenya català.

T’agradaria poder-ho fer?

Sí, m’agradaria que hi hagués alguna cosa al barri per poder apuntar-me.

Per què?

És molt important trobar espais per a conèixer gent i fer coses junts en el mateix barri.

Ara ve el Nadal, vosaltres ho celebreu d’alguna manera especial?

Nosaltres no. Tenim un Nadal diferent. Just coincideix que la setmana que ve és el meu aniversari i, a més, el meu marit i jo ens vam casar el dia 31 de desembre. Així que fem el nostre propi Nadal. Dinar especial, però no celebrem el Nadal com ho feu aquí.

Algun desig per la Fundació?

Tant de bo la Fundació estigués al meu barri i amb la mateixa gent. I també en altres barris! El que m’agradaria molt seria que la Fundació fes una excursió amb mares i fills. Nosaltres no solem fer sortides i a mi m’agradaria molt.

Nosaltres us portarem sempre al cor i per descomptat que, si us ve de gust, podeu venir a fer una visita sempre que vulgueu.

Jo també vull que un dia vingueu a casa i us faré un couscous típic marroquí!

 

Així que ara ens falta posar data i anar a visitar Ahlam i la seva família. Seure al voltant de la taula, amb tot el que ens hagi preparat i compartir unes rialles. Quina il·lusió ens fa!

 

Entrevista feta per Lídia Solé

Comparteix!

    Tags: , , , , ,

    No comments yet.

    Leave a Reply